Oasis, l’àlbum conjunt de Bad Bunny i J Balvin, va sortir al juny de 2019 i, la veritat, va generar molta expectació. Tots dos estaven en el seu millor moment, i la idea que fessin alguna col·laboració junts sonava increïble. El disc té vuit cançons i es pretenia que fos com un “descans” entre tants èxits, provant coses noves en so i lletres.
La producció d’Oasis està molt ben treballada, es nota la qualitat. Tainy i Sky Rompiendo hi han incorporat detalls interessants, com instruments de vent i arranjaments acústics en temes com “La Canción”, que li donen un toc més emotiu. Això no és tan habitual en el reggaeton comercial i s’agraeix. Tot i això, sent sincers, algunes cançons sonen una mica semblants al de sempre i no destaquen tant com els discos individuals de Bad Bunny o Balvin.
Pel que fa a les lletres, el disc combina els temes típics del reggaeton (festa, amor, desamor) amb altres més personals. “La Canción” té un toc melancòlic i dolç, mentre que “Yo le llego” és més relaxada i tracta sobre l’amistat. Aquesta diversitat fa que el disc tingui una mica per a cada gust. Tanmateix, també hi ha cançons que cauen en els mateixos estereotips de sempre, fet que en ocasions els resta força, especialment si les compares amb el que Bad Bunny o Balvin han fet prèviament de manera individual.
El positiu és que cadascú manté el seu estil. Bad Bunny mostra un costat més vulnerable en cançons com “Un Peso”, on la seva veu sona força sincera. J Balvin aporta aquesta vibra festiva i cors enganxosos, especialment en temes com “Cuidao por ahí”. Aquesta barreja d’estils fa que el disc sigui entretingut i que cada cançó tingui la seva pròpia personalitat. Tot i això, en algunes cançons es nota que falta una mica de química entre els dos i que no sempre aprofiten tot el seu potencial.
En resum, Oasis aporta frescor, una bona producció i algunes lletres interessants, però també té problemes de cohesió i de vegades cau en els tòpics del reggaeton. No és un àlbum que revolucioni el gènere, però continua sent important perquè mostra que Bad Bunny i J Balvin poden fer alguna cosa diferent enmig de tant reggaeton que sona igual.
La concepció d’Oasis com un “refugi” o “pausa” és excel·lent, però al final resulta una mica confusa. Algunes cançons expressen aquest concepte, però en general es percep més com un conjunt de temes que funcionen de manera independent, però que no mantenen una connexió profunda entre si. Per tant, tot i que Oasis té aspectes positius, no es percep com un àlbum tan robust o amb una història ben definida.
En conclusió, Oasis ofereix frescor, una producció excel·lent i algunes lletres captivadores; tanmateix, també presenta dificultats de cohesió i en ocasions cau en el convencional del reggaeton. No és un disc que canviï radicalment el gènere, però continua sent rellevant perquè demostra que Bad Bunny i J Balvin tenen la capacitat de fer un àlbum diferent enmig de tant reggaeton.
